-
-
117 m
65 m
0
0,5
1,1
2,19 km

5511 εμφανίσεις, 93 αποθηκεύσεις

κοντά στην περιοχή Girona, Catalunya (España)

Aquesta ruta és una ruta que engloba la ruta de les llegendes i la ruta històrica de Girona, és una ruta accessible per a tothom, us ho recomano perquè és molt interessant, molt entretinguda i desvetlla la història i anècdotes de Girona que crec que són bastant importants. És un ruta senzilla que espero que la faci molta gent ja que és el meu treball de recerca. Moltes gràcies a tots.
Aquest serà el punt des d'on iniciarem la ruta, que unira la ruta de les llegendes amb la ruta dels monuments històrics.
Montjuïc és una entitat de població, barri i districte de la ciutat de Girona. Es troba situada al mont del mateix nom, entre els rius Onyar i Galligants, al costat del barri vell de la ciutat. El mont té al seu punt més alt una alçada de 219m. Antigament, aquesta muntanya es trobava deshabitada i solament hi havia el bastió defensiu de Montjuïc i el cementiri jueu de la ciutat. El bastió defensiu fou construït en època moderna (segles XVII i XVIII)per assegurar la seguretat dels accessos al Pla de Girona des del nord. Aquest bastió és conegut amb el nom de Castell de Montjuïc, i va ser construït per ordre de Felip IV aL 1653, conjuntament amb quatre torres de defensa: Sant Joan, Sant Daniel, Sant Narcís i Sant Lluís. La planta general del castell era quadrada, amb un recinte construït per quatre baluards, enllaçats amb murs de 150 metres de longitud mitjana. Va ser de gran utilitat a l'anomenada Guerra del Francès, fins que finalment va ser abandonat l'onze de juny de 1811, essent inutilitzat el 1814, al final de la guerra, per ordre del mariscal Louis-Gabriel Suchet, després d'haver construït el 1812 la torre Suchet. Al 1843, un bombardeig del general Prim la va destruir. El cementiri jueu d'època medieval de la ciutat, que donà el nom al mont (Montjuïc significa mont jueu) es conservà intacte fins a la seva destrucció física als anys 60 del segle XX. Com que els jueus no podien ésser enterrats als cementiris cristians, les autoritats de la Girona medieval habilitaren un indret especial allunyat de la ciutat però proper a les seves muralles per als enterraments jueus. Als anys 30 del segle XX l'Ajuntament de Girona planificà la primera urbanització de la muntanya, amb una escola i una ciutat-jardí per a la classe obrera. Sota els ajuntaments franquistes el projecte fou abandonat i, per bé que la muntanya fou declarada zona verda al 1955, el consistori gironí no pogué obtenir la cessió dels terrenys del castell –que eren una propietat militar–, ni evitar que al 1966 Ferran de Vilallonga comprés els terrenys del castell i preparés la seva urbanització definitiva. Entre 1967 i 1971 es començà a construir una urbanització de xalets per a la classe mitjana-alta que, a la fi, han acabat cobrint tot el mont. Per fer-la s'expulsaren les gairebé 3000 persones immigrants que s'havien instal·lat al mont en barraques quan arribaren de la resta de paratges de la península ibèrica a la fi dels anys 50 del segle XX. Al 1986 aquesta entitat de població tenia 1381 habitants.
“El cap que presideix la porta que dóna al saló de sessions de l'Ajuntament té la circumstància remarcable que es mossega la llengua de forma ostentosa. I per aquest detall, els gironins sempre l'han relacionat amb el secret professional dels regidors que no poden xafardejar sobre els tripijocs municipals. Però el cap té una altra característica que mai no s'ha remarcat: da la seva closca, en surt un arbre! I aquí es presenta la possibilitat d'una altra interpretació. Un arbre que surt d'un cap és simbòlicament, l'Arbre del Coneixement, el signe d'estar en possessió d'altres veritats, d'una saviesa per sobre del normal. Però en tota la literatura esotèrica, aquí i arreu, des de les èpoques més immemorials, hi ha una màxima sagrada: “El qui sap,calla”. I seria ben curiós que un pragmàtic Ajuntament que recapta impostos, que neteja carrers, o que dóna permís per a construir cases o per obrir una botiga de vetes-i-fils, hi hagués representat un posseïdor d'alts secrets, d'un il·luminat coneixedor de la Tradició Primordial. No se sap qui era l'anònim picapedrer que en rebre l'encàrrec de decorar una porta, va esculpir aquell estrany i misteriós cap”. L'entrada al Saló de Plens de l'Ajuntament, a la Plaça del Vi, al que es té accés des del pati d'entrada a la institució municipal, és una porta dovellada de punt rodó amb l'escut de la ciutat i la data de 1605 inscrita al damunt. La decoració que presenta és una simple motllura de cordó renaixentista; a les parts que toquen a terra s'hi veuen dos caps força deteriorats. Al damunt de l'escut de Girona, i al mig de la porta, hi ha una curiosa escultura que representa un cap que es mossega la llengua amb unes dents prominents, i del qual en surt un arbre que Vivó identificar amb el del Coneixement, relacionant-lo amb la mística cabalística.
Segons Jaume Fabre a Guia d'escultures al carrer, obra referenciada a la bibliografia, hi ha dues versions sobre el significat d'aquestes tres peces, però que segurament es tracta del record de tres persones executades per la Justícia. Una de les versions explica que s'hi vol veure la representació de tres monjos del monestir de Banyoles (fra Pere Antoni Descall, infermer; fra Lluís Descall, sagristà, i fra Jeroni Cerrauta, capíscol) que el 31 de maig de 1622 van ser acusat d'haver causat la mort de l'abat Anton de Cartellà ( julià de Chia descriu aquesta història al llibre Bandos y bandoleros en Gerona. Apuntes históricos desde el siglo XIV hasta mediados del XVII). L'altra versió considera que s'hi vol veure en els capitells una homes executats públicament pels francesos a la Rambla duran la invasió napoleònica. Segons Carles Rahola, es tractaria del mossèn Narcís Dòria, de Girona i rector d'Arbúcies, i de Josep Font i Genís Camp, de Sant Esteve, acusats “d'haver format part de les partides armades que infecten els camins de Sarrià a Banyoles i cometen assassinats de soldats francesos”, i penjats el primer de gener de 1810 a la, aleshores, anomenada Plaça de les Cols.
Diu la llegenda que qui vol ser bon gironí i no marxar mai de Girona o, si se n'ha d'anar, tornar-hi, ha de fer un petó al cul de la lleona. La columna de la lleona és una escultura que es troba al carrer de Calderers. Pot ser que aquesta fos part de l'anomenat Hostal de la Lleona en temps passats. Avui hi trobem una reproducció exacta de la columna original que es troba al Museu d'Art.
Aquest itinerari és un recorregut per les diferents muralles que es van construir a la ciutat, des de la fundacional romana (segle I aC) fins a les fortificacions de l’època moderna (segles XVII i XVIII), passant per la reforma baiximperial (segle III dC), la reforma carolíngia i el primer eixample de la ciutat (segle VIII) i les muralles baixmedievals (segles XI-XIV). El recorregut permet contemplar les restes d’aquestes diferents muralles i com s’han restaurat i adequat algunes d’elles amb la finalitat de visualitzar en el mateix terreny la història de la ciutat. L’itinerari pot ser autoguiat o acompanyat per un monitor. Per fer-lo, tant si és autoguiat com conduït per un monitor, el mestre disposa del llibret de Les muralles de Girona, amb tota la informació sobre aquest espai de la ciutat, i d’aquestes pautes que us descrivim tot seguit per donar suport als alumnes a l’hora de preparar-los per fer l’itinerari i de fer les fitxes. OBJECTIUS: · Acostar-se a la història de la ciutat. · Entendre què és i què era una muralla, i què hi feia una muralla a Girona. · Veure com els canvis de la ciutat van condicionar els canvis en la muralla fins gairebé el present. · Observar aquests elements sobre el terreny, visitant-ne les parts més notables o més visibles. · Valorar la importància de preservar el patrimoni històric i monumental de les ciutats.
Seguint la tradició, sembla que existí un martyrium en aquest indret a partir del segla IV, després de Sant Feliu, que esdevindria un important centre de culte i peregrinació entre els segles V-VII. L'existència d'un cementiri a la zona ho provarian els sarcòfags del presbiteri de l'església, les tombes d'inhumació trobades a l'àrea i un possible columbarium del segle III. Segons M.A. Chamorro: Ben aviat la tomba del màrtir Feliu esdevindria “martyrium” i l'església martirial, que s'hauria monumentalitzat amb l'aparició de la “memoria” al voltat de la qual trobaríem el cementiri cristià. Aquesta edificació inicial evolucionaria al segle VII, en època visigòtica, per esdevenir una basílica dedicada al màrtir, basílica probablement de tres naus de dimensions reduïdes. De l'església anterior a la construïda al segle XIV, datable del segle XI o principis del XII, de tres naus es conserven restes a les parts baixes del temple actual. En el treball que ha realitat Chamorro, considera els de mig punt sobre grans pilars de pedra a l'alçada del trifori, una sòlida estructura amb gruixos de pilars de 2x2m damunt els quals els arcs de mig punt separen la nau central de les laterals, solidesa i estructura típica del romànic. A partir dels trifori, en el que apareixen columnes i capitells romànics, l'església esdevé gòtica amb les típiques voltes de creueria, l'alçada de les quals permet bastir grans finestrals amb vitralls de colors. Per tant, les parts baixes conservades després del setge de Felip l'Ardit (1285) són romàniques, i les altres gòtiques. Des del segle XIII es té documentada l'existència d'un claustre, i ja en el segle XI un refectori i dormitori, unes cases per canonges i un cementiri, a l'actual capella de Sant Narcís; en al documentació de les obres del segle XIV s'esmenta l'existència d'un campanar romànic la ubicació del qual es desconeix, i que estaria situat a la banda nord de l'església. El 1230 s'esmenta el muro novo i es documenten les escales de Sant Feliu; diversos documents testamentaris completen aquestes referències a obres sobre el temple romànic.
És on es troba El cardo (nom llatí) que era el carrer que anava en sentit nord-sud a les ciutats romanes basades en un esquema urbanístic ortogonal, és a dir subdividides en blocs o illes quadrangulars uniformes, en particular pel que fa a les fundacions colonials. I El decumanus (nom llatí) era, en la planificació urbanística romana, un carrer orientat en direcció est-oest en un campament militar (castrum) o en una colònia.
LLegendes de la Catedral: -SANT NARCÍS I LES MOSQUES: Són incalculables els miracles atribuïts a Sant Narcís. Quan el rei de França, Felip l'Ardit, entrà a casa nostra davant d'un potent exèrcit, protegit per l'ajut moral del Papa, arrasant-ho i cremant-ho tot, va arribar fins a Girona, a la qual posà un setge estret, molt difícil de sostenir per part dels Gironins i impossible de trencar per les forces del nostre rei en Pere. Però, heus aquí que un bell dia, del sepulcre de Sant Narcís, tancat amb una llosa molt grossa i molt feixuga, van sortir, no se sap per on, uns grans vols de mosques vironeres, les quals van passar per damunt de les muralles de la ciutat i van tirar-se damunt dels francesos, i, francès que picaven, moria al moment, enmig de terribles dolors i cargolaments. Un pànic terrible va apoderar-se dels enemics, que van fugir, a la desbandada, altra vegada a França. En passar el Coll de Panissars, van topar-se amb el rei Pere i la seva gen, que els van donar batalla, la qual fou terrible, i els francesos van morir a mils, entre ells el seu rei. D'aquesta feta memorable, hom considera Sant Narcís com advocat de les mosques, i hom creu que pels volts de la seva diada les mosques són mes insistents, amoïnadores i verinoses, com bé diu el refrany: -Per Sant Narcís cada mosca val per sis. -Les mosques, per Sant Narcís a cada picada en maten sis. Hom creu, també, que per Sant Narcís s'acaben les mosques, i que fins l'any següent no se'n tornen a veure. Les mosques mortíferes que van sortir del sepulcre del sant van produir, en poca estona, la mort de mil francesos i dos-cents quaranta cavalls. Hom creu que cada any fa la fredorada de Sant Narcís, que mata totes les mosques...Totes ben bé, no; en deixa sempre unes quantes, perquè puguin atacar els francesos, si fos cas que tornessin. -LA MAJORDOMA: La Majordoma era una tia-àvia de Santa Afra que va acompanyar el bisbe quan va venir a viure a Girona. La Majordoma era una dona de més de cent anys immensament grassa, presumida i xafardera. També tenia anomenada per ser una bona cuinera i per la seva coneixença de les arts esotèriques. Anava vestida amb vestits de colors llampants i esquellarincs per fer notar el seu pas a la gent. Les dots de cuinera de la Majordoma havia fet que inventés menjars molt saborosos que juntament amb la seva coneixença de les arts esotèriques li van permetre que, una vegada que es va enfadar molt, fes que totes les esglésies de Girona quedessin plenes de teranyines amb unes aranyes immenses. Un dia, degut a una irreverència cap a Sant Narcís, aquest li va retirar els poders que tenia convertint-la en la riota de la ciutat, fins que un bon dia, va tenir una visió que preveia el martiri i la mort de Sant Narcís i Sant Fèlix. Quan els seus pressentiment es van fer realitat, la Majordoma es va tornar humil i es va dedicar a tenir cura dels malalts i desvalguts. Poc abans de morir, va fer encendre un foc davant de la porta de la Catedral i va inventar la sopa de menta. Quan va morir, els gironins que van carregar el seu cos van quedar admirats que a pesar de la seva grandària pesés menys que un pardalet.
Fa molts i molts anys, hi havia a Girona una dona dedicada al diabòlic art de la bruixeria que per mostrar el seu odi a tot el que fos religiós, acostumava a llançar insults i pedres contra la Catedral. Un dia durant la processó de Corpus va apedregar el pas i es va sentir una veu divina que li va dir: “pedres tires, doncs pedra et quedaràs...”. La bruixa es va convertir en pedra i la van col·locar a la paret al costat de la Torre de Carlemany com a gàrgola perquè de la seva boca no sortissin insults sinó l'aigua neta de la pluja i , mirant cap a terra perquè mai més pogués veure el cel.
Durant l'època de la pesta negra Girona va tancar les portes per tal de que no entres ni en surtis ningú, i així no pogués portar la pesta. Però un dia va venir el cusi del guàrdia de la porta d'entrada a la ciutat, i aquest li va demanar que el deixes passar, però el guàrdia si negava perquè estava prohibit deixar entrar a algú que vingues de fora, però el cusi no parava de suplicar-lo i al final el guàrdia el va deixar entrat perquè eren família i no el volia deixar tirat allà fora. Però el que el guàrdia no sabia és que el seu cusi portava la pesta i la va escampar per tot Girona. Per culpa de l'incompliment de les normes per part del guàrdia, tot i fent un acte de bona fe, va condicionar la vida de quasi la majoria dels habitants de la ciutat de Girona.
La torre Gironella està situada en el punt més alt de la muralla romana, i es va creure durant molt de temps que allà havia estat el primer nucli habitat de la ciutat. També es recull en la tradició que aquesta torre va estar fundada pel llegendari Gerió. Es té constància de la seva existència des de molt abans de l'any 994. Excavacions fetes a la zona posen al descobert que tres construccions que per la seva estructura són d'època romana. Una torre quadrangular de set metres d'amplada per vuit de llargada, de la qual resten dempeus nou files de carreus de mig metre d'alçada per un metre o un metre i mig de llargada. Reposen sobre una banqueta de pedra calcària i no tenen argamassa que les rejunti. Queden pel sòl alguns carreus caiguts de la torre abans que aquesta fos incorporada al castell medieval. Un altre element és una arcada feta del mateix material, que va quedar incrustada a la paret exterior del castell medieval. Aquesta última va ser descoberta l'any 1943, i inicialment va ser considerada un portalada transportada des d'un altre indret, encara que posteriorment es va veure que és sols un element d'un grup d'arcades ja que al costat s'inicia la curvatura de l'arcada següent. S'ha suggerit que podia formar part d'un aqüeducte per portar aigua des de la muntanya, que per l'abundància que n'hi havia s'anomenava Puig Aiguadaler, en llatí Podio Aquilario.
Convent dominicà fundat el 1253 pel bisbe Berenguer de Castellbisbal. Es troba a la part de llevant de la ciutat prop de l'antiga universitat i la muralla. El conjunt monumental és format per l'església, el claustre i el convent, aquest convertit en caserna des del 1827. L'església, restaurada recentment, s'inicià el 1254 i es consagrà el seu altar major el 1339. És un edifici gòtic, dedicat a l'Anunciació de Maria, d'una nau amb sis trams de voltes ogivals. Es puja al convent per una gran escala moderna; entre aquest i l'església hi ha el claustre, de dos pisos, amb arcs gòtics trilobulats al pis inferior i arcs rebaixats de mig punt al superior. L'església té capelles laterals afegides als s. XVII i XVIII, en especial la de fra Dalmau Moner, frare d'aquest convent. En aquest convent residí també Nicolau Eimeric, el famós inquisidor, i ací es guardaven les seves obres manuscrites. Tingué en temps normals una comunitat de 20 a 30 frares, entre ells els lectors i els catedràtics de filosofia i teologia del veí estudi general. Sofrí molt el convent en el setge del 1809 i fou exclaustrat el 1822 i definitivament el 1835, que tenia 12 comunitaris. actualment és seu de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona.
L'escut “infamat” situat a la part posterior del Palau, encarat a la Torre dels Cabrera, presenta com a coronació un insòlit rat-penat, del que Carles Vivó (“Llegendes i misteris de Girona”) esmenta que l'explicació històrica seria força lògica: la rata-pinyada formava part de l'escut d'un noble aragonès que es va casar amb una pubilla dels Agullana, i sembla que la resta es va repicar perquè sobresortia massa en un moment què es va voler tapar l'escut amb un paret. Però el cas és que ,ara tan sols la rata-pinyada apareix a l'escut. Vivó afegeix més misteri explicant que es dóna la circumstància que, en vendre els darrers Agullana l'edifici a les monges del Servei Domèstic, varen posar com a condició que no es podien traslladar els cossos que reposen a les dues sepultures familiars que hi havia en una cripta, sota la capella del palau. Encara que sense fonament lògic, amb un mínim d'imaginació, és inevitable relacionar els cadàvers que no es poden moure d'un lloc concret, amb el fet de que aquest lloc és presidit per una rata-pinyada sobre un escut conscienciosament esborrat. La cosa realment estranya és que encara no hi hagi a Girona alguna llegenda sobre els vampirs del palau Agullana...
“Un minúscul cap, que embla d'un dimoni, a la cantonada de la plaça del Vi amb el carrer de Ciutadans. Els gironins l'havien batejat amb el sobrenom d'en Banyeta. Si es té en compte que aquell edifici va ser, en altres temps el centre de l'ordre del Temple a la nostra ciutat, i que sempre s'ha relacionat als templers amb el culte a un estrany ídol, d'aspecte diabòlic, anomenat Baphomet, “podria ser el nostre Banyeta un dissimulat Baphomet?” La llegenda explica que, quan a la Plaça del Vi s'hi parava mercat i a l'indret on ara si veu en Banyeta, hi havia la parada d'un vell usurer que s'aprofitava molt dels gironins i, dia a dia s'anava enriquint cada vegada més. Un bon matí, per càstig diví i expiació dels seus pecats, l'usurer va aparèixer convertit en pedra i enganxat per sempre més a la paret d'una casa de la plaça amb forma de dimoni, volent veure-hi en les orelles que presenta unes bones banyes. Una versió adegeix que aquest fet el va convertir en el vigilant que vetlla per tal que tots els gironins paguin els seus impostos municipals. Una altra versió afegeix que qui toca amb el seu nas el d'en Banyeta, se li perdonen els deutes.
Diu la llegenda que a la riba esquerra de l'Onyar, al barri del Mercadal, hi havia un convent de monges poc devotes i que portaven una vida desordenada. Entre ells hi havia Una novícia amb veritables vocació religiosa que els retria la vida que portaven. Les altres monges per no sentir els seus retrets, la van tancar en una cel·la al soterrani del convent. Va estar-hi tancada durant molts anys i degut a la foscor i la humitat li va anar sortint a tot el cos unes escates fins quedar convertida en un cocodril. Però degut a la seva santedat i puresa d'ànima també li van sortir de l'esquena unes meravelloses ales de papallons de bonics colors transformant-se en la Cocollona. Quan va morir, el seu fantasma es veia nedat pel riu Onyar molt a prop d'on havia estat empresonada. Diuen que solament les nits de lluna plena, cap a l'alba, els gironins sensibles, poden veure el fantasma de la Cocollona nedant riu amunt i avall fins que surt el primer raig de llum.
El 28 d'agost, Sant Agustí, celebra la seva festa el barri de l'Argentaria de la ciutat de Girona. Anys enrere, cada any era nomenat un calvari que guardava la imatge del sant patró a casa seva i curava la organització de la festa. La vigilília es feia una mena de processó que anava de casa del calvari fins a l'església de Sant Feliu, on era dipositada la imatge, portada processionalment, El seguici estava format per un gran nombre de veïns, presidits per una cobla. A la tarda, enmig del carrer davant del veïnat i dalt d'un cadafal, era elegit un reu de la festa que rebia el nom de Tarlà, el boig. Es feia l'elecció per concurs. Era elegit el que demostrava ésser més beneit o saber-ne fer millor el paper. Tenia per missió fer tantes bajanades com podia i comunicar l'alegria al veïnat durant tota la festa. Segons el senyor Enric Claudi Girbal, cronista de la ciutat, el Tarlà fiu importat a Girona per uns figuerencs vers l'any 1840. La tradició diu que durant una pesta molt terrible, de les moltes que ha sofert la ciutat, el carrer de l'Argenteria fou una dels més perjudicats, i per tal d'aïllar-lo i deixar-lo en quarantena, segons costum d'aquells temps, fou tancat per cada cap amb un encanyissat. Un veí molt alegre a fi d'elevar l'esperit del veïnat durant aquells dies tristos i d'angoixa, es lliurà a fer beneiteries que van alegrar i fer riure la gent. En record del cas els anys següents, per la festa del carrer, fou repetida la broma, substituint l'actor de la gresca per un ninot. En memòria de la tanca de canyes que tapava el carrer pels dos extrems, els pavordes repartien canyes verdes als veïns, perquè poguessin enramar els façanes i les entrades de llurs cases.
A la Plaça dels Cinemes és on acabarem aquesta ruta per la ciutat de Girona.
L'església cristiana catòlica de Santa Maria de Girona és la seu catedralícia del Bisbat de Girona i major temple cristià del bisbat i de la província homònima. Els bisbes de la diòcesi de Girona son documentats genèricament l'any 516. Segons alguns documents del segle VII el seu culte era equiparable a les diòcesis de Toledo i Sevilla. Durant l'ocupació musulmana entre els anys 715 i 785 va ser transformada en mesquita. La seva major particularitat és que té la nau gòtica més ampla del món, de 22,98 metres, que és alhora la nau més ampla de qualsevol estil llevat de la de basílica de Sant Pere del Vaticà, que fa vint-i-cinc metres. Situada estratègicament al nucli central de la ciutat antiga, conegut com la Força Vella, hi coincideix el traçat deixat en època romana, del qual encara romanen mostres de muralla a l'actual plaça de la catedral.L'any 834, la seu va rebre de Lluís el Pietós, un precepte d'immunitat amb la cessió de drets fiscals i adquisició de patrimoni. Unit a la consagració d'un nou temple pel bisbe Wigo l'any 908 fa suposar l'existència d'una catedral preromànica dedicada a Santa Maria, encara que només en queda documentació i no restes arquitectòniques. La primera catedral romànica es va construir entre el segle X i segle XI sobre el temple romà de Gerunda cristianitzat. Es va inaugurar el 21 setembre de 1038. D'aquesta construcció romanen la Torre de Carlemany (usada de contrafort per la nau gòtica), el claustre, els soterranis de la catedral i la sagristia (avui una capella). El 1312 es va decidir construir una nova catedral en estil gòtic i substituir al mateix temps el temple romànic. Es va començar per l'absis i es van anar construint lentament les voltes de la nau. Les obres de la nau no es van acabar fins el segle XVIII, en ple barroc, tot i que mantenien l'estil gòtic inicial. La façana feta per Pere Costa i Cases, acabada al 1733 sí que es va fer en estil barroc. Fins el 1960 no es va donar per acabada l'obra de la façana i els dos anys següents, els escultors locals Josep M. Bohigas, Antoni Casamor, Jaume Busquets i Domènec Fita van realitzar les escultures monumentals que es van instal·lar a les fornícules buides. El campanar és d'estil renaixentista. La construcció del cos central va començar amb tres naus, i la proposta de continuar-la amb una nau única va provocar la suspensió de les obres i una discussió intermitent de responsables i tècnics que va durar cinquanta anys. El capítol catedralici va convocar l'any 1417 una reunió de mestres d'obres i d'experts, i després d'escoltar el seu dictamen favorable de manera majoritària a les tres naus, es va decidir per la fórmula d'una sola nau de trenta-quatre metres d'alçada, que va convertir la catedral en un monument únic en la història de l'arquitectura gòtica mundial ·Veneració, la Cadira i la Torre de Carlemany Carlemany mai va trepitjar Girona, malgrat això, el llegendari popular ha recordat aquesta figura en nombroses històries i atribucions. A l'apartat històric de la Girona carolíngia es desenvolupen els fets documentats de l'època, i a l'apartat la muralla carolíngia, els diversos aspectes i estructura de la defensa murada de Girona entre els segles IX i X. El bisbe de Girona Monterdon, el 1345 va impulsar el seu culte, fins al punt d'introduir una missa especial dins del breviari gironí. La seva veneració litúrgica va durar poc, però la devoció popular a Girona es va mantenir. A la Seu de Girona s'havia venerat una imatge, que en realitat era un retrat de Pere III el erimoniós, que gaudia de molta devoció popular. El dia 28 de gener, acudien a Girona malalts d'arreu de Catalunya a implorar el favor d'aquest sant apòcrif. L'anomenada “cadira de Carlemany” és un seient espiscopal, situat darrera l'altar major de la Catedral. Es tracta d'un setial de marbre dels Pirineus obra del segle XI, i que procedeix de l'antic temple romànic. El 1347, quan va ser col·locat a l'indret del presbiteri gòtic que avui ocupa, va esculpir-se la part posterior del respatller, amb un conjunt de figures que representen un bisbe amb gremial, acompanyat d'un clergue amb capa pluvial i una diaca que li sosté el bàcul, i dos acòlits amb cirials. Amb aquesta obra d'art es relaciona una altra llegenda en al que apareix l'emperador franc. Diuen que quan una parella s'hi asseu junta, abans d'un any es casaran. Però si s'hi asseu un home sol, mai noi es casarà. Per això aquesta és la cadira del Bisbe i antigament hi feien asseure els seminaristes. Així segur que podrien arribar a ésser capellans. L'anomenada “torre de Carlemany” és un dels dos campanars de l'antiga catedral romànica del segle XI. Construïda en dues fases, el 1081 encara no s'havia acabat de cobrir, i a mitja alçada del terces pis es pot observar la diferenciació constructiva. Vers el 1362, la torre fou retallada en vertical i gradualment es va anar incorporant a l'obra de la seu gòtica, amb la qual cosa perdè bona part de les seves façanes est i oest i tota la sud, a més de la majoria del setè pis. Aquest últim nivell, almenys, fou reconstruït en una restauració de 1961. Des del centre del Claustre de la Catedral es pot observar, a l'esquerra de la torre romànica, i aodsada a un cos poligonal d'un del murs del bastiment gòtic, a tocar els absis, sobresortint de forma notable, l'única gàrgola de forma antropomòrfica de la Seu, que vessa l'aigua per la boca, que ha donat lloc a la llegenda de la bruixa de la Catedral.

2 αξιολογήσεις

  • Φωτογραφίες mikshaw

    mikshaw 29 Αυγ 2013

    This route is a route that includes the path of legends and historical tour of Girona route is accessible for everyone, I recommend it because it is very interesting, very entertaining and reveals the history and anecdotes that I think are pretty Girona important. It is a simple path that I hope many people because it's my job search. Thank you all. (A rough English translation Mik)

  • martin.depauw 11 Ιουλ 2016

    I have followed this trail  View more

    Nice trip and Well explained :)

You can or this trail