-
-
1.334 m
532 m
0
4,8
9,5
19,03 χλμ

2376 εμφανίσεις, 45 αποθηκεύσεις

κοντά στην περιοχή la Vajol, Catalunya (España)

Caminar pels antics camins de contrabandistes a la zona de les Salines, a l'Alt Empordà, es poden trobar encara llegendes i mites com la de El Setè Camió.

Escoltant la memòria oral, pots entrar en el túnel del temps per saber-ne més d'aquest camió, que diuen, portava lingots d'or de la República cap a l'exili, i que va desaparèixer misteriosament enmig de les muntanyes de la Vajol i Les Illes.

Aquest mite de l'or perdut però, arrenca d'un fet rigorosament històric, doncs aquestes terres frontereres van ser testimoni de primera mà dels darrers dies de la Catalunya republicana.

A mitjans del 1937, en plena guerra civil, els habitants del municipi de La Vajol, a l’Alt Empordà, vivien de la migrada economia rural i de l’explotació de la seva mina de talc. La guerra els quedava lluny, aleshores. Els avions bombarders sempre passaven de llarg a la recerca de zones més poblades per buidar la seva càrrega mortífera. Faltaven encara divuit mesos perquè tot l’Empordà esdevingués una marea humana d’exiliats que fugirien cap a França.

Mentrestant, a La Vajol, el talc era el recurs natural de màxim rendiment. Les seves muntanyes estaven plenes de fil·losilicat de magnesi hidratat, també anomenat popularment guix de sastre o sabonet, material suau al tacte, d’un color verdós semitransparent que s’esmicola fàcilment amb l’ungla. Aquest material convertit en pols, s’utilitzava principalment per a productes de cosmètica i farmàcia. L’extracció de talc s’havia extès per tota la zona des de principis del segle XX, arribant als pobles veïns, com Darnius i Maçanet de Cabrenys.

Però va ser la mina de la família Canta de la Vajol, l’escollida per transformar la seva activitat minera en un altre ús. Ser el dipòsit més important de Catalunya per a guardar el tresor de la República.

Va ser el mateix Juan Negrín, primer ministre del govern d’Azaña, qui va decidir l’emplaçament del lloc com a contenidor de tot el material incautat per les Juntes Nacionals de Protecció del Patrimoni Artístic i el lingots d’or i argent del Banc d’Espanya que serien evacuats cap a la frontera.

La intencionalitat del dipòsit era més estratègic que funcional. La guerra encara no estava perduda però s’havien de preveure totes les possibilitats. Tenir la caixa de cabdals a prop de la frontera, en aquell punt del conflicte bèl·lic ja era una prioritat del govern d’en Negrín.

És així com rastrejant la zona fronterera catalana, troba les mines de l’Alt Empordà, i d’entre elles tria la mina Canta de la Vajol, enclotada i situada damunt la ratlla de la frontera. Sobre el paper era la més idònia perquè reunia totes les característiques que buscava Negrín.

Com a responsable màxim del projecte anomena al seu propi fill, Joan Negrín Junior, que s’instal·la a l’hostal de la Vajol i comença a fer els primers preparatius sobre el terreny.

Amb aquest plantejament, a finals del 1937 el govern de la República confisca la mina de la Vajol als seus propietaris, els germans Giralt Canta.

Negrín trasllada obrers de Cartagena a La Vajol perquè construeixin sobre la mina un edifici de tres plantes camuflat amb xarxes que s’agafaven en uns ganxos de la paret fins les branques dels arbres, quedant totalment tapat i dissimulat per la vegetació. També tenia generador de corrent propi i dos muntacàrregues que baixaven fins a les galeries. Allí, dins l’ànima de la muntanya, s’hi construeix una gran cambra cuirassada que s’endinsa sota terra protegida per grans bigues de ciment. Era un amagatall impossible de destruir, impossible de descobrir.

La mina estava sota la responsabilitat directe del Ministre d’Economia i Hisenda Méndez Aspe, vigilant absolut d’aquell indret i del que s'hi guardaria.

Durant un any i mig camions del Banc d’Espanya i de la salvaguarda del Patrimoni Artístic procedents del Museu del Prado, van viatjar ininterrompudament a La Vajol per omplir la cambra cuirassada de lingots d’or i argent, joies de col·leccions particulars i objectes religiosos de gran valor, a més de la pinacoteca més important, com eren els quadres del Prado, evacuats de Madrid. Tot plegat conformava el que és coneixia com el Tresor de la República.

Aquell dipòsit secret, va capgirar la vida dels vajolencs. Primer va deixar-los sense feina a l’expropiar la mina de talc, la seva font de recursos principal per guanyar-se la vida, i després van ser testimonis de primera fila de tota aquella operació logística quasi secreta. Camions a mitja nit descarregant durant mesos i mesos, omplint el cor de la mina transformant el talc en or.

A finals del 1938 veient ja per on es decantava el conflicte bèl·lic i després de la davallada de la batalla de l’Ebre, la mina de la Vajol va augmentar encara més el seu protagonisme. La seva situació geogràfica tan propera a la frontera amb França, la feia idònia per evacuar fàcilment el seu contingut a l’estranger.

Pel gener del 1939, amb l’exèrcit de Franco a les portes de Barcelona, l’activitat a la mina va esdevenir febril. La consigna era clara: tot i tothom a prop de la frontera.

Azaña i Negrin s’instal·laren a Can Barris de la Vajol, el ministre d’Hisenda, Mendez Aspe, vivia en el mateix edifici de la mina, el general Rojo de l’exercit republicà a Can Parellada i els Presidents Companys i Aguirre a Can Parxers d’Agullana. Fins i tot els quadres del Museu del Prado, evacuats des del principi de la guerra a causa dels bombardejos sobre Madrid, i de camí cap a Ginebra on quedarien custodiats en la seu de la Societat de Nacions fins a la fi de la guerra, feien parada al castell de Sant Ferran de Figueres, al castell de Peralada i en la mateixa mina. Tot el poder polític militar, patrimonial i econòmic es va concentrar al seu voltant. Per uns dies, La Vajol va esdevenir la capital del govern republicà.

Amb tot, la guerra estava perduda per la República però encara es podia salvar el seu tresor valorat en cinc-cents milions de pessetes d’aquella època i que podia servir per sufragar les despeses d’un exili que ja es veia inevitable.

El 4 de febrer de 1939 s’ordena evacuar tot el contingut de la mina de la Vajol. Les ordres són directes i precises del mateix Negrín: …aquesta mateixa nit la mina ha de quedar buida. Tots els lingots d’or i plata, així com els objectes de valor, es carregaran en camions per passar la frontera. A França es distribuirà i classificarà la mercaderia per a portar-la al vaixell Vita, que espera ancorat en aigües franceses a punt per sortir rumb a Mèxic…els quadres del Prado també s’evacuaran i juntament amb els que arribin dels dipòsits de Peralada i Figueres, es traslladaran al Castell d’Aubry, a Ceret. Tots els camions sortiran de nit, amb els fars apagats per evitar els bombardejos. L’evacuació és de prioritat màxima… els franquistes arribaran aviat a Figueres i no podem abandonar el Patrimoni de la República.

Negrín ja havia pactat amb les autoritats franceses el pas dels camions pel Pertús, amb “franquícia”, o sigui: sense revisar el contingut.

Però aquells camions havien de travessar aquella onada d’exiliats que fugien pel mateix pas. La nit del 4 al 5 de febrer del 1939 ningú dorm a la Vajol. És vigília d’un llarg exili. El President Azaña veu passar tots els camions per la finestra de la seva cambra de Can Barris. Ho explica així en les seves memòries:…en esa larga noche sin dormir, mi última noche en España, veo salir los camions que vacian la mina de Negrín…cada camión que veo pasar desde mi ventana és uno mas que salva nuestro Patrimonio, uno menos por evacuar…

Els habitants de la Vajol, també s’adonaren d’aquell canvi de ritme. …durant tota aquella nit no deixaren de passar camions que venien de la mina…un darrera l’altre anaven passant per davant de casa…allò no era normal, alguna cosa es preparava…explica en Cisquet.

L’endemà. a l’alba, els tres presidents, Azaña primer, Companys i Aguirre després, passen a França des de La Vajol pel Coll de Lli. A la mateixa hora només set camions resten encara a Catalunya. La resta, seixanta i quatre, ja són a França amb la mercaderia. D’aquests set camions, sis avancen molt lentament enmig de la gentada que tapona el pas del Pertús. i el setè que venia de Peralada, veient la marxa lenta i els bombardejos permanents sobre la carretera de Figueres a França, es desvia per Biure, Darnius i La Vajol buscant els camins secundaris per arribar al Pertús.

Finalment, els sis camions que avançaven per la carretera principal, poden arribar a destí, mentre que el setè, conduït per l'oficial Alexandre Blasi, i responsable del darrer contingent d'evacuació, queda endarrerit per les bombes caigudes molt a prop del Coll de Panissars

Amb els vidres esmicolats el convoi del darrer camió gira cua cap a la Vajol. El camió carregat amb or, plata, tapissos i quadres del Prado, s’amaga a la mina ja abandonada, i espera.



La foscor de la nit pot jugar a favor. Però els dos següents dies, el 6 i el 7 de febrer, l’aviació feixista no va donar cap moment de respir a la zona. El dia 8 cau Figueres i Lister en retirada dinamita el pont d’Agullana, l’únic pas que quedava per carretera per aquell darrer camió, que amb tot el seu carregament ha quedat atrapat en un cul de sac sense sortida.

El Tinent Blasi coneixia el territori pam a pam, i sabia que la única via de sortida més propera per creuar la frontera des de la mina era el pas de muntanya del Coll de Lli.

Ordena als seus homes descarregar tot el contingut del seu camió i portar-ho a pes de braços per la muntanya fins al primer control duaner francès de les Illes, salvant així el darrer contingent del Patrimoni de la República.

D'aquest fet històric, carregat d’èpica, se n’ha derivat una llegenda coneguda arreu del territori com la del Setè Camió.



Amb tot, els vajolencs expliquen un altre final per aquell tresor, perquè coincidint en l’espai temporal i geogràfic, també van haver-hi més persones que fugiren pel mateix camí de muntanya. Alguns per salvar la vida, i altres carregats d’or i joies, afavorits pel descontrol d’un govern ja inexistent, provocant el mite de l’or escampat pel territori.



← I així trobem testimonis que parlen del tresor perdut de la República, com la Ramona Vilanova, filla dels masovers de can Quera de la Vajol. El seu marit treballava a la mina … Alguns ja saben el que han fet, i altres s’han quedat sense res… sentencia.

En Miquel Giralt, fill de Can Canta i hereu de la mina, també explica un altre final: …de matinada i amb els fars apagats per no ser vistos pels avions bombarders van marxar direcció el Pertús... però només van passar sis.

El setè camió es va trobar un caos de tropa republicana que fugia i tropa franquista que ja pujava i els dos que portaven el camió van dir, aquí no passarem, i van recular cap a la Vajol altre cop.

I aquí, veient que el camió no passaria, ho descarreguen tot i ho tornen a carregar en els matxos d’abast d’en Manel Nou, veí d’aquest poble, que he conegut perfectament i que durant molts anys tenia aquests matxos.

Així doncs, tot el contingut d’aquell setè camió va ser transportat per la muntanya, i va ser d’aquesta manera com es va perdre gran part de la seva càrrega perquè molta cosa no va arribar…

Estirant el fil de la memòria oral, trobem més històries d’altres camions carregats d’or, perduts o robats, on diuen que el setè camió d’el Tinent Blasi, no va ser el darrer en creuar la frontera.

…els nacionals ja havien arribat a Agullana i algun camió passava a França pel coll del Portell…i no sempre arribava amb la seva càrrega complerta…que vols…en aquells moments no es podia portar un control de tot…comenta en Serge Laguerre del poble francès de Les Illes, on alguns dels seus habitants van trobar lingots d’or enterrats pels voltants.

…en la menjadora de les vaques van trobar set lingots d’or durant la retirada… comenta en Martin Quintana de Les Illes.

i així, per transmissió oral, han arribat tots aquests episodis refosos en un de sol, en forma de llegenda, la del setè camió.

Quan preguntes als habitants de la zona la seva versió, tothom coneix la història del setè camió però ningú vol explicar-te el seu veritable final.

La imaginació ha volgut veure tresors, joies i lingots d’or amagats en molts indrets de la Vajol.

Encara a vegades apareixen antics exiliats, vells soldats o testimonis d’aquells fets, buscant quelcom que algú degué soterrar abans de passar la frontera per por que els gendarmes, en fer l’escorcoll, s’ho quedessin.

…d’or encara en queda, i el trobarem… diuen amb convicció persones que d’una manera o altra estan vinculats a la història de la mina d’en Negrín.

I és així com del secret mai explicat d’aquella mina, neix la llegenda de l’or passat, de l’or perdut, que amb el pas dels anys es converteix en mite, el mite del setè camió. El darrer que transportava el Tresor de la República, un tresor que alguns, encara avui segueixen buscant.

Si cliques a (VEURE MÉS) podrà veure les fotos de la caminada

View more external

Τόπος στάσης

Sortida

Τόπος στάσης

Mas Coll

Τόπος στάσης

Coll de la Biga

Τόπος στάσης

Castell de Cabrera

Τόπος στάσης

Esquerra

Τόπος στάσης

Coll de les Cordes

Τόπος στάσης

Font de les Salines

Τόπος στάσης

Refugi de les Salines

Τόπος στάσης

Coll del Pou

Τόπος στάσης

Roc del Pou

Τόπος στάσης

Pic de les Salines

Τόπος στάσης

Coll dels Cirerers

Τόπος στάσης

la Selva

Τόπος στάσης

Mare de Déu del Remei

Τόπος στάσης

Monument

Τόπος στάσης

Coll de Lli

Σχόλια

    You can or this trail